A partir de l’any 2000 en l’elaboració de documents de gestió en l’àmbit de les arts visuals la voluntat d’internacionalització sempre es fa present com un dels objectius a assolir. En la conceptualització de les línies de treball, es procura que els plans estratègics recullin accions que facilitin la internacionalització dels projectes.

He estat convidada a reflexionar sobre els deu anys del Bòlit i el seu futur. Per aquest motiu he revisat la trajectòria del centre i he analitzat el que actualment es fa a la ciutat en matèria d’art contemporani.

El Bòlit va néixer, fruit de la conjunció entre les voluntats de l’Ajuntament de Girona i de la Generalitat de Catalunya, en un moment d’optimisme en què semblava possible articular projectes de país a partir de les propostes i experiències del món local.

Tal com es plantejava en el document de 2005, elaborat pel comitè impulsor del Centre d’Art Contemporani de Girona, la difusió es considerava un objectiu estratègic del centre que es volia crear. I és lògic: un equipament cultural sense difusió de les activitats que duu a terme deixa de tenir sentit social i, d’alguna manera, veu malmès el seu caràcter de servei públic.

A la nostra cultura la ciutat és mapa del cosmos. Les imatges i les paraules són tan poderoses, entre altres coses, perquè ens fan organitzar mentalment allò que després, si podem, fem realitat. I així és com els nostres projectes es materialitzen a partir d’aquesta metàfora: centre, muralla i perifèria.

El Centre d’Art Contemporani Bòlit ha fet deu anys. Una etapa dividida en dos períodes dirigits, un, per Rosa Pera, i l’altre, per Carme Sais. Quan intento construir una imatge d’aquests deu anys evoco un conglomerat de formes i una llista de sensacions molt contradictòries que en lloc d’aportar conclusions racionals no poden eludir la voràgine produïda per experiències subjectives que deixo fluir en aquest text.

Aquest primer debat del cicle ens va aplegar una desena d’artistes, teòrics i gestors d’entre aquells qui havíem format part del Comitè Impulsor del Centre d’Art Contemporani de Girona, comitè en el qual jo vaig participar, l’any 2005, com a delegat de la desapareguda Associació d’Artistes Visuals de Catalunya (AAVC).

El tema del qual a mi se’m va demanar de parlar era el de col·leccions per raons òbvies: en aquells moments era director del Museu d’Art de Girona i vaig deixar la direcció d’aquest museu, per esdevenir cap dels Serveis de Museus de la Generalitat, càrrec en el qual només vaig estar-hi un any.

Quaranta anys de dictadura franquista van deixar l’ecosistema artístic català tocat de mort, no tant pel que fa a les propostes dels artistes ni a la iniciativa privada, que van anar fent des de la resistència i la clandestinitat, sinó en relació a la institució pública, que va ser gairebé inexistent fins ben entrats els anys vuitanta, quan s’inauguren els primers museus d’art contemporani a Catalunya i al País Valencià.

El museu, al llarg de les dècades, el queè ha fet és des-inventar-se moltes vegades, i buscar altres formes de relació, altres formes de construcció de relat que vagin més enllà de la mera possessió d’uns objectes. En aquest moment el museu és moltes més coses: és un espai d’investigació institucional, de trencar determinades fronteres. Jo crec que de les institucions actuals de la societat, el museu és una de les més aptes perquè el conflicte, la distensió, es faci visible.

Encara, en moltes escoles i instituts, l’aproximació educativa —i sensorial— a l’art contemporani (o a l’art en general) és una mancança imperant i desvergonyida. De vegades per una falta de recursos i d’altres per una abundància del desconeixement i el desinterès.

A la pregunta sobre com volem els joves que sigui el Bòlit del futur, hem de respondre pensant, com a mínim, des de dues perspectives diferents i diferenciades: pensant no només com a joves que participem de manera relativament activa en el món artístic i cultural, sinó també pel conjunt de joves en general que habiten o transiten per la nostra ciutat.

M’imagino un centre d’art contemporani com un espai de naixement d’iniciatives, no com un camí cap a un lloc determinat. Veig que el Bòlit va obrint cada cop més espais de connexió que enriqueixen aquests naixements, participant i vinculant-se aen iniciatives perifèriques i alternatives i vinculant-s’hi, fomentant discursos heterodoxos, fent partícips tant els adults com els nens i, per tant, donant cabuda a més mirades.

Preguntar-se les coses sempre porta a pensar més i col•locar-se en nous llocs. "Com t'agradaria que fos el centre d'art contemporani de la meva ciutat?", em pregunten. Plantejar-me aquesta qüestió m’ha conduït, d'una banda, a pensar en aquells moments que m’he relacionat amb el centre d'art de la meva ciutat, el Bòlit. Centre d'Art Contemporani, així com a revisitar les sessions realitzades dins del cicle amb motiu del desè aniversari, i per de l’altra banda, a fer-me una altra pregunta: "Què és un centre d'art contemporani?".