A la pregunta sobre com volem els joves que sigui el Bòlit del futur, hem de respondre pensant, com a mínim, des de dues perspectives diferents i diferenciades: pensant no només com a joves que participem de manera relativament activa en el món artístic i cultural, sinó també pel conjunt de joves en general que habiten o transiten per la nostra ciutat.

Evidentment, ni jo ni cap altra de les joves convidades a participar en aquest cicle podem parlar per tots els gironins i gironines, però tot i així tenim l’obligació de pensar-hi i, en aquest mateix procés, fer-los presents. Assumir que, si volem ser realment el centre d’art de la ciutat, cal fer una aposta decidida per allò social. És a dir, cal conèixer, treballar i actuar segons les necessitats del nostre context. Preguntar-nos quines són les problemàtiques, peculiaritats i especificitats de les persones que l’habiten, i des d’aquí mirar com podem incidir-hi.

És en aquest moment, quan deixem de pensar l’art i la cultura en termes de producció i exhibició, per començar a parlar de procés i intervenció, que es converteixen en un espai i eines privilegiats per poder incidir en el nostre entorn. Creem noves esquerdes en les parets blanques que ens contenen i llavors ens convertim en el termòmetre i altaveu del que ens envolta, sensibles als sons del carrer i les places. Contribuïm a fer aquesta ciutat una mica menys aparador, la fem més viva. Ocorre el mateix quan la mediació i la creació de públics deixen de ser vistos com a ítems avaluables per a la concessió de subvencions i es converteixen en el pal de paller de les nostres pràctiques.

Només des d’aquí, és possible socialitzar l’art i la cultura, en el sentit més generós del concepte. És a dir, fer de la pràctica i oferta artística i cultural de la nostra ciutat un element actiu i valuós per a aquesta, com un espai per a la confluència i l’acollida de noves propostes, i que permeti l’empoderament cultural i social de grups en risc d’exclusió i, en general, activar tot allò que podríem anomenar públic no potencial del món cultural.

Seguint aquesta mateixa línia, crec que en el moment de realitzar un exercici d’avaluació com aquest és essencial posar noms propis als nostres encerts. Parlar de les pràctiques d’èxit que ens precedeixen i acompanyen, que també en tenim, i moltes. Que marquen el camí. Sense cap mena d’intenció de fer una llista exhaustiva, hi ha tres projectes que han germinat, d’una manera o altra, en el Bòlit: el projecte de La Voltaa Sant Narcís, pel treball que fa en la professionalització i difusió de nous artistes així com el treball colze a colze amb les veïnes del barri; el Bòlit Mentor, en què es posa en contacte artistes visuals amb centres d’educació secundària i que aquest any ha celebrat la seva setena edició; o, més recentment, el projecte Plantar Maduixes, un projecte desenvolupat i realitzat per la cooperativa Cultural Rizoma en què es treballava amb infants de Pont Major.

Pel que fa als joves que ens interessem per l’art i en l’art, la meva proposta o el meu desig passa per una estratègia similar d’obertura. En aquest sentit, trobem propostes molt interessants, entre les quals voldria destacar un projecte que em sembla especialment interessant i que, de fet, ja s’està impulsant a alguns centres d’art, és el que es coneix com a projecte o beca tàndem. En un format diferent al de la mentoria del Bòlit, aquests projectes consisteixen a posar en contacte gestors culturals i artistes, normalment joves, i se’ls dota de temps i recursos per tal de poder desenvolupar un projecte comú. Crec que una de les coses que fan tan interessant aquest projecte és la relació que s’hi genera. Més que una oportunitat de professionalització —concepte que massa sovint ha servit per maquillar la precarització que afrontem els joves també en aquest sector— es tracta d’un espai per a l’empoderament.

Des d’aquí, des d’aquesta aposta per la socialització en el sentit ampli del concepte, el Bòlit i la institució es convertirien en espais d’oportunitats per a l’intercanvi i la gestació d’idees. Una mena de substrat on poder arrelar i generar noves idees i complicitats. Espais on obtenir recursos o inventar-los, si és que no existeixen. On conèixer persones amb inquietuds similars o diferents a les teves, per entendre-t’hi, ballar-t’hi i enriquir-te’n. Al cap i a la fi, un espai on generar sinergies i complicitats.

Ja per acabar, sovint em pregunto fins a quin punt són possibles els canvis des d’allò concret, si el problema és el sistema. Aplicat a aquest cas, fins a quin punt és a les nostres mans, a les del Bòlit, canviar allò que falla en l’àmbit estructural: per dir-ne només dues, la fragmentació per barris que travessa Girona i la precarització del sector cultural. La resposta, clara, sempre ve després: tot comença en els petits canvis, les petites coses. En exercicis com aquest, de posar-se davant del mirall i preguntar-se, per exemple, què ha passat en aquests deu anys de Bòlit i cap a on volem anar. Que aquest exercici de salut ens marqui el camí, i que ens quedin com a mínim deu anys més d’encerts i errors. Deu anys més d’aprenentatge.

Aquest text està vinculat a la taula rodona titulada «Com voleu que sigui el Centre d’Art Contemporani de Girona?», realitzada al Bòlit el 9 d’octubre de 2019. La podeu veure aquí: https://youtu.be/D0xoHyosqIo