Preguntar-se les coses sempre porta a pensar més i col·locar-se en nous llocs. «Com t’agradaria que fos el centre d’art contemporani de la meva ciutat?», em pregunten. Plantejar-me aquesta qüestió m’ha conduït, d’una banda, a pensar en aquells moments que m’he relacionat amb el centre d’art de la meva ciutat, el Bòlit. Centre d’Art Contemporani, així com a revisitar les sessions realitzades dins del cicle amb motiu del desè aniversari, i de l’altra banda, a fer-me una altra pregunta: «Què és un centre d’art contemporani?».

Ho contestaré des de la meva perspectiva, la d’artista resident de La Volta de Sant Narcís de Girona, des de l’any 2017. Començaré per qüestions que a priori podrien semblar més prosaiques però que empenyen cap al desencadenament d’altres reflexions.

Amb la premissa del fet que un centre d’art és aquell que produeix, investiga, difon i exhibeix art contemporani, penso en les meves experiències que hi apliquen. L’any 2015 vaig ser una de les artistes seleccionades a la convocatòria Bòlit Mentor. L’experiència va consistir a participar d’un dels millors processos que he tingut amb la pràctica de l’art dins del món professional i educatiu, i de fet, la primera que he tingut mai en el sector, a l’Institut Carles Rahola amb els alumnes de 4t d’ESO a l’assignatura Visual i Plàstica, amb la docent Montse Miquel. La meva proposta va consistir en un joc audiovisual que començava en un debat entre les alumnes sobre el sistema educacional públic, el qual ens va derivar a treballar cadascuna de les seves veus en curtmetratges en diferents formats. El llargmetratge resultant es va exposar a la Sala Fidel Aguilar de l’espai Bòlit Rambla. L’altra experiència la vaig tenir gràcies a la beca Bòlit Girona Residència Creativa, gaudida en residència a la Chambre Blanche del Quebec. Quan vaig tornar, se’m va proposar formalitzar el retorn a la ciutat tot mostrant el projecte realitzat en una petita exposició a l’entrada del Bòlit Pou Rodó.

Ambdues experiències m’han dut a relacionar-me amb l’equip humà del centre, ja sigui en l’organització, burocràcia, muntatge o desmuntatge, i gràcies a les seves aportacions al llarg del cicle, puc vincular-hi aquí la meva opinió. «On no arriben els diners, hi arribem nosaltres”, comenten a la taula rodona inaugural “Què has fet, Bòlit?”, i es pregunten: “Està content l’artista?”. Tenint en compte que la institució és pública, només hi trobo una resposta, a aquestes aportacions, i és la voluntat política. Des de dalt ha d’interessar fer un treball de qualitat en el món cultural i no sobrecarregar les tasques d’un petit equip humà. No pot ser que s’aprofiti un altre equipament municipal que causalment es troba al costat d’una de les sales del centre d’art, perquè sigui el seu personal el que engegui les exposicions cada dia, ja que un descuit per desconeixença pot portar a una mala presentació del treball fet durant temps per les muntadores i l’artista. O que l’horari d’obertura al públic general, molts dies, sigui el mateix que el del muntatge de les exposicions. Tenint en compte que l’artista treballa molt per sortir de la precarietat, ha de venir en poques hores convingudes, i «on no arriben els diners, hi arriben elles». I aquesta tensió s’escampa fins al punt que l’artista no està content. És important cuidar les activitats i treballar dins les possibilitats de tothom, i més comptant amb una clara limitació dels recursos, perquè quan una artista no rep la beca econòmica al moment que toca, és a dir, abans de dur a terme la residència artística, per exemple, només en surt ella escaldada.

Penso, doncs, i tenint en compte la funció de producció que distingeix un centre d’art d’un museu, que el centre podria ser un pol que acompanyés l’artista jove i local en les seves primeres peces, així com un espai on relacionar-se amb d’altres de més carrera per seguir fent créixer la seva i no desaparèixer.Així mateix, es tracta de trobar fils conductors que uneixin les activitats proposades des del centre per tal de satisfer els públics i que comprenguin la seva tasca a la ciutat. La comunicació és essencial i va de bracet de la pedagogia de tots. D’una banda amb el treball des de les escoles, amb projectes pedagògics i artístics que aportin el coneixement de la creació artística, així com la mediació i formació de públics perquè la ciutadania entengui l’art. És important sensibilitzar mirades per tal que no només posem en valor la creació artística aquelles que ens hi dediquem, sinó tota la ciutadania.

Les portes del centre d’art han d’estar obertes, i fins i tot, a vegades, cal eliminar-les. Portar l’art al carrer pot ser una manera d’activar ments i fidelitzar l’interès. Un centre d’art ha de detectar quins són els temes globals i locals i traslladar-los als seus espais. És essencial crear comunitat entre les persones creadores i altres agents locals per socialitzar, formar-nos i dialogar amb la nostra realitat. I no només la comunitat d’aquí. Aquesta hauria de créixer, tot marxant fora i tornant per explicar-ho amb la finalitat que tothom se n’assabenti: les residències artístiques t’ofereixen una manera nova de treballar que es basa en la concentració total en un únic projecte al mateix temps que augmenten la xarxa de contactes a través del centre d’acollida.

Segons el meu parer, un centre d’art ha d’aconseguir activar consciències i fer comunitat per sortir de la precarietat de la idea d’artista dins la societat. S’ha de professionalitzar qualsevol participació, ja que moltes vegades entrem en una roda perversa que col·loca el professional en un joc d’intercanvi en què gratificació és formar part d’una acció social i necessària, alhora que d’una finestra de visibilitat. Dues monedes de canvi que únicament porten al distanciament de l’artista amb el centre d’art de la seva ciutat.

Concloent, doncs, sento que necessitem més activitats artístiques dins dels centres educatius i l’entesa d’un centre que funcioni com a trampolí per a l’artista novell i també el consagrat, sigui portant artistes internacionals en residència o organitzant exposicions, o bé tot fent conèixer el centre i els artistes que el rodegen al món. El centre ha de ser un espai habitat per la comunitat artística on també se senti convidada la resta de la ciutadania.

Aquest text està vinculat a la taula rodona titulada «Com voleu que sigui el Centre d’Art Contemporani de Girona?», realitzada al Bòlit el 9 d’octubre de 2019. La podeu veure aquí: https://youtu.be/D0xoHyosqIo