Personalment, fer projeccions de futur se’m fa complicat; també projectar el desig o la voluntat vinculada amb el Centre d’Art Contemporani de la meva ciutat. Suposo que, en part, detecto que en la meva generació el futur ens fa més por que il·lusió, tal com ens l’estan dibuixant. Aquesta és potser la primera cosa que em ve al cap quan em pregunten com m’agradaria que fos el Centre d’Art Contemporani de Girona, la seva capacitat d’obrir noves possibilitats i transformar d’alguna manera la realitat, petita i gran, que ens envolta. Ens podem qüestionar fins a quin punt un centre d’art pot canviar la realitat; no és aquest el plantejament que em faig, sinó que partint de la certesa que l’art té en si mateix una llavor de transformació i obertura de mirada, em pregunto com es pot fomentar al màxim la seva presència i llibertat en una societat com la que tenim avui. Jo, del Bòlit, així com de qualsevol centre d’art, és de qui n’espero la resposta. O, almenys, la seva constant recerca.

M’imagino un centre d’art contemporani com un espai de naixement d’iniciatives, no com un camí cap a un lloc determinat. Veig que el Bòlit va obrint cada cop més espais de connexió que enriqueixen aquests naixements, participant en iniciatives perifèriques i alternatives i vinculant-s’hi, fomentant discursos heterodoxos, fent partícips tant els adults com els nens i, per tant, donant cabuda a més mirades. Evidentment, mai n’hi ha prou, i la seva funció és la d’esdevenir un motor de recerca de cada cop més implicació de la ciutadania en aquests processos creatius.

Un d’aquests grans temes eternament debatuts és com fer arribar l’art a la ciutadania, com fer que l’entenguin, com apropar-lo o esclarir-lo a aquells qui no s’hi han apropat mai. Per suposat, no tinc la resposta, però intueixo que el problema es troba en com fer que la ciutadania s’apropi més a l’art, perquè quan realment s’hi apropa —i potser aquí em deixo endur una mica per l’optimisme— normalment no queda indiferent ni tampoc decebuda. Suposo que les úniques barreres que cal trencar són les imaginàries, aquestes que ens fan creure que no tots podem entendre una obra d’art, per exemple. I crec que, en relació amb això, un centre d’art contemporani sempre hi té molt a fer.Però també falta que, per part de la societat, es valorin les iniciatives dels centres i s’acompanyin bé. Sovint ens trobem que els centres ofereixen qualitat i transversalitat, però la societat no respon amb prou entusiasme o no s’hi sent cridada.

Crec que el Bòlit ha de seguir creixent en diverses direccions, que també ha de créixer escoltant el batec dels seus usuaris, i per tant deixar-se fer créixer des dels públics, canviar i emmotllar-se amb ells. De fet, això és el que el fa contemporani, vigent. M’agradaria que el Bòlit seguís essent també un espai de trobada de professionals i persones en formació per generar noves connexions i possibles projectes comuns. Potser fa falta algun tipus d’espai polivalent de trobada, on es socialitzi o es facin relacions. Més enllà d’això, els projectes artístics col·laborats i conjunts em semblen especialment interessants perquè fomenten la concepció que el treball es fa al servei del projecte, i no es cau tant en una exhibició dels egos o en una actitud competitiva; ho hem vist ja en múltiples propostes del Bòlit i espero que ho seguim veient, i cada cop més.

Però penso que allò principal és el paper del centre d’art contemporani com a centre de debat. A partir de les seves activitats, o bé com a activitat en si mateixa, és interessant que sigui un espai que porti la principal iniciativa en la discussió sobre tot allò que afecta la cultura contemporània, especialment l’art. A través d’una eina com el pensament des de primera línia de la producció i la recepció, es pot fer efectiva aquesta transformació constant, aquest estar viu que té un centre d’aquestes característiques. Em sembla que el Bòlit és una entitat que està abordant el seu paper d’aquesta manera, entenent que en aquests moments en què l’art ha de lluitar per fer-se present, aquest ha de ser el seu espai de reivindicació, on aparegui com una eina cultural valuosa. Per tant, a part de l’aposta per la qualitat dels continguts, també és important l’aposta per la seva interpretació i discussió, per l’extracció de tot el profit possible. En altres paraules, la constant recerca de respostes a través del joc i de la sensibilitat.

Finalment, vull destacar que una de les fortaleses del centre és la d’implicar les generacions joves en els seus processos; a través dels seus programes de formació o de pràctiques, a través de col·laboracions, penso que el Bòlit no només obre espais d’oportunitat professional i de participació, sinó que reflecteix la consciència que els nous discursos i mirades són enriquidors també per al seu creixement i vinculació amb els públics. El fet de tancar aquest cicle amb representants joves de l’art i el que l’envolta és un exemple de com és un centre que s’escolta els nous públics i actors, i això mereix admiració i agraïment.

Aquest text està vinculat a la taula rodona titulada «Com voleu que sigui el Centre d’Art Contemporani de Girona?», realitzada al Bòlit el 9 d’octubre de 2019. La podeu veure aquí: https://youtu.be/D0xoHyosqIo