No hi ha futur possible si no hi ha compromís amb allò en risc de desaparèixer. La cultura es va teixint en el present, però, així mateix, es basa en discursos analítics, el suport a la creació contemporània, el patrimoni material i immaterial i l’experiència amb arrels en el passat per a la seva preservació i reflexió amb l’objectiu de projectar-los a les futures generacions. Es troben en la funció primera dels museus, la conservació i recerca d’aquest patrimoni i dels centres d’art (tinguin col·lecció o no) i dinamitzar-los i facilitar-ne la mediació amb els diferents públics/interlocutors amb i des del mateix mitjà artístic. En la història de les institucions culturals de l’Estat espanyol −sense tenir en compte l’època del boom dels museus, quan era una estratègia d’imatge i regeneració urbana la iniciativa de crear centres de nova planta sense escatimar pressupostos−, les dificultats econòmiques i la manca de personal han dificultat constantment la gestió de la majoria. Resoldre aquestes qüestions implementant pràctiques ètiques i coherents ha necessitat un seguiment tenaç i reivindicatiu per part dels mateixos professionals del sector.

Entenc una regularització de criteris i sistemes de funcionament en la gestió dels treballadors de la cultura enfocada en dos aspectes bàsics: la normalització de funcionaments ètics respecte del sistema de l’Art i la responsabilitat de les institucions culturals en el marc d’una situació planetària al límit. L’escalfament global, l’esgotament dels recursos naturals i la pèrdua de la biodiversitat vinculada així mateix a l’extinció de la biodiversitat cultural, afecten les institucions culturals i molt poques han pres mesures.

Pel que fa a la primera qüestió, a l’Estat espanyol tenim decàlegs i arbitris establerts gràcies a observatoris professionals que van impulsar el Document de Bones Pràctiques a Museus i Centres d’Art. A més,  cal dir que, fonamentalment després de l’any 2007, hem treballat des de les diverses associacions per a l’aplicació de premisses bàsiques que mantinguin el rigor en la gestió, i que actualment s’està avaluant i revisant les qüestions apuntalades en aquest document gràcies a la Mesa Sectorial de l’Art Contemporani. Aquesta mesa està integrada per l’Asociación de Directores de Arte Contemporáneo de España (ADACE), l’Asociación de Mujeres en las Artes Visuales (MAV), el Consorcio de Galerías de Arte Contemporáneo, la Federación Estatal de Asociaciones de Gestores Culturales (FEAGC), l’Instituto de Arte Contemporáneo (IAC), i la Unión de Artistas Contemporáneos de España (Unión_AC). Un dels punts clau va ser la presentació d’una revisió del document de bones pràctiques el 7 de febrer d’aquest any a Madrid. Més enllà d’un consens generalitzat de les seves recomanacions, les circumstàncies que envolten el treball en museus i centres d’art ja haurien d’estar  normalitzades en el mateix sentit que els aspectes bàsics legals, laborals i ètics; no haurien d’estar constantment recordadades entre les institucions i treballadores. Per això és pel que sóc partidària de suprimir l’adjectiu bones i fer menció solament a l’única via possible de continuar avançant: en la forma de transmetre el fet cultural i el fet artístic en un sistema econòmic i laboral. És a dir, les úniques «pràctiques» possibles. No es tracta només d’una reivindicació diguem-ne sindical en un territori en el qual encara no s’havien implementat aquestes fórmules, sinó que bàsicament −obviant la precarietat i l’amateurisme− es tracta d’incidir en el fet que si el sector no n’és responsable, mai no aconseguirà la credibilitat que cal en altres estructures professionals tant de l’àmbit estatal com a l’internacional. Les pràctiques de funcionament consensuades són les úniques pràctiques i fórmules aplicables per tal d’anar endavant amb rigor i respecte,  tant la nostra societat de proximitat com la dels àmbits nacional i internacional.

En paral·lel a tot això, tal com pronosticava l’Informe Meadows fa més de quaranta anys, per sobre de nosaltres hi ha un gran núvol negre onejant, les tempestes del qual ens portaran la desintegració del món conegut (i no em refereixo al gran establishment  de l’art). Al·ludeixo sobretot a l’emergència climàtica i a la crisi de l’energia fòssil, que, tot i que no sembla marcar una incidència directa al món de les belles arts, obligarà a redimensionar les estructures culturals i la nostra feina.

Si el canvi climàtic té a veure amb l’activitat humana, les indústries proveïdores i superfícies culturals estaran de la mateixa manera afectades directament.La crisi ambiental transformarà moltes maneres d’assumir allò real tangible: llocs de treball, indústria turística, hàbits de consum i desplaçaments de mercaderies i persones, entre altres factors. Però sobretot afectarà en un termini més curt del que pensem les petites i mitjanes infraestructures i les seves fórmules de supervivència i gestió.

Veiem com cada vegada són més intenses les reivindicacions, des de  manifestacions ciutadanes regulars («Culture Declares Emergency» és la proclama amb la qual les institucions es manifesten a Londres) a gestos com ara el de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), quan el passat 7 de març va declarar l’estat d’emergència climàtica, tal com  han fet la Universitat de Bristol i la de Newcastle, unides per la voluntat de treballar cap a estils de vida sostenibles i per la lluita activa contra el canvi climàtic. Una lluita enfront de la mutació dels cicles estacionals, l’acidificació dels oceans, la desertització terrestre, els augments de la temperatura i el nivell del mar, l’extinció massiva d’espècies i el desplaçament de comunitats humanes.

En la cultura hi ha diversos aspectes fonamentals, com ara: pensar espais bioclimàtics saludables i la gestió racional dels recursos del planeta terra, entre ells, per descomptat, el de l’energia. Tot això vinculat a processos de decreixement selectius i justos, un consum responsable i, sobretot, implementar nous codis i metodologies de treball en la cultura i en l’àmbit dels museus.

Durant el transcurs de la meva ponència presento tres apartats sobre els quals cal incidir: Continent, Contingut i Comunitat.

Pel que fa al Continent, haurem de tenir en compte que la construcció d’infraestructures i la seva urbanització no només són responsables del consum de sòl. Segons un informe de l’Ihobe, les edificacions són les culpables del 40% de les emissions de CO2,  del 30% del consum de matèries primeres, del 20% del consum d’aigua i del 30% de residus. Repassem dos exemples que em serveixen per explicar dos plantejaments.

L’octubre de 2008 vaig ser convidada per la llavors directora del Bòlit, Rosa Pera, a una conferència per parlar sobre els paràmetres en els quals s’ha de fonamentar un centre d’art del segle XXI. Aquesta invitació es va produir  amb motiu del desenvolupament del projecte per al Centre d’Art Contemporani de Girona que s’estava formant des de l’any 2002 amb la idea inicial de ser construït en uns terrenys pròxims al parc del Migdia. Llavors vaig poder visitar un projecte artístic de l’arquitecte Santiago Cirugeda com a espai temporal provisori sota el títol d’El Niu Bòlit. La seva acció va suposar una intervenció arquitectònica efímera a la zona del terrat de l’espai de la Rambla, una antiga caserna de la guàrdia civil amb objectiu de comptar amb un espai d’activitats. Realitzat amb quatre contenidors reciclats i reutilitzant elements cedits, va ser recobert amb fullaraca, branques i teixit de camuflatge en la línia similar del projecte que anteriorment Cirugeda va desenvolupar a l’EACC de Castelló. M’interessa l’eficàcia en el procés i l’optimització de recursos i també la contraposició posterior amb la decisió institucional de no construir finalment un nou edifici i generar un centre d’art atomitzat utilitzant els espais de la ciutat.

Per la seva banda, Es Baluard, inaugurat l’any 2004, abasta una superfície compacta precintada per les antigues muralles de la ciutat en una illa urbana d’aproximadament 15.000 metres quadrats. Quan en vaig ser nomenada directora, vaig desenvolupar un pla estratègic amb un clar enfocament cap al compromís amb les bones pràctiques i la sostenibilitat tant econòmica com mediambiental. Vaig definir el museu com un bé comú que havia de ser paradigma de respecte per la igualtat en tots els nivells, així com dels drets dels éssers vius a fi de  contribuir a un planeta més sostenible i solidari, mantenint l’atenció sobre els recursos mediambientals i l’ecologia a partir de l’educació en valors cívics, de compromís social i cultural. Un concepte aprovat de forma unànime pel patronat d’Es Baluard l’any 2014. Des de llavors, atents a l’esdevenir de la societat, al museu ens vam proposar de potenciar el treball en xarxa i en codi obert a partir de la transparència com a principi ètic constatable en l’exercici de publicar les nostres accions, memòries d’activitats i econòmiques. A més, la museografia i la successió de les diferents exposicions i la revisió de la col·lecció es van adaptar a aquestes premisses. Un exemple de les nostres activitats mediambientals va ser intensificar l’ús de terrasses superiors amb un hort urbà, col·laborar amb el GOB o el programa Paisatges Sostenibles, complementant les mesures de gestió responsable implementades en el funcionament corrent.

A més, al museu vaig configurar un grup de treball intern per tal d’intentar esdevenir un museu sostenible  Algunes de les línies en les quals ens vam centrar van ser:

– Educar en la defensa de l’entorn: des d’allò local fins allò global impulsant el Km0 i actuar com a complex cultural en l’àrea queocupem a la ciutat de Palma.

– Implementar mesures per tal de minimitzar el nostre impacte mediambiental.

– Treballar en xarxa des del  planter del museu amb proveïdors i col·laboradors respectuosos amb el medi ambient.

– Millorar l’eficiència dels recursos aplicant noves solucions al funcionament de l’edifici equipament, les exposicions i les activitats.

– Adaptar-nos a la normativa i millorar la gestió en el control de residus i l’aprofitament de fonts naturals.

– Una programació de continguts i activitats conscienciada amb el respecte cap a la sostenibilitat humana, animal i vegetal.

Tot això es va materialitzar en diverses accions, canvis de protocols i revisions del dia a dia, introduint gests i metodologies conseqüents amb aital objectiu.

A l’Estat espanyol el museu Thyssen i el MNAC es troben al capdavant en l’aplicació de nous processos  seguint l’estela de projectes internacionals com el Turner Contemporary.

Per la seva banda, en escala del Contingut, considero important incidir en un doble vessant: l’ètica en l’ecosistema de l’art i l’ètica bioambiental.

Respecte a la primera, la professionalització del sector cultural és fonamental, i la proposta d’ampliació del Document de Bones Pràctiques es bolca en la seva aplicació en les institucions dedicades a l’art contemporani, tant des de la titularitat pública com des de la privada. Un dels punts amb més consens del grup de treball de la mesa sectorial és que tota bona pràctica incorpori els principis d’igualtat de gènere; en particular aquells establerts per la Ley Orgánica 3/2007 para la igualdad efectiva de mujeres y hombres (LOI), que s’adoptarà com a marc legislatiu de referència en aquest aspecte. La realitat dels artistes i la precarietat laboral són uns altres elements bàsics així com el respecteals drets d’autoria, els contractes, les retribucions dignes, la incorporació d’experts als patronats i les normes i la necessitat de transparència per a la selecció de directors i personal dels centres. Tota la resta es pot consultar a la pàgina web de l’IAC. Incidiria, així mateix, en la necessitat de programacions efectives amb accions que amb el menor perjudici mediambiental segons les qüestions que he comentat en l’exemple desenvolupat durant la meva gestió a Es Baluard i també en la necessitat de repensar el sentit i les fórmules per a l’increment de les col·leccions d’art en els centres, vinculant-los a les seves conseqüències pràctiques respecte a la conservació i l’emmagatzematge.

En les institucions culturals −i francament des de també altres àmbits en els quals fins i tot els grans industrials oculten les seves estratègies sota el camuflatge verd−, no podem parlar de desenvolupament sostenible. Realment del que es tracta és d’arribar a una sostenibilitat fonamentada en el decreixement i en l’adaptació a les problemàtiques mediambientals.

En la gestió de l’activitat dels museus  hem d’analitzar quant contaminen un canvi d’exposició i les publicacions i, fins i tot, tenir en compte l’impacte mediambiental tecnològic (the big three). Com a vies per a avançar, proposo en primera instància prendre consciència del nostre passat immediat i revisar-lo,  i repensar el que hem estat definint com a «bones pràctiques» a l’Estat espanyol. En el present, i amb caràcter urgent, és necessari generar metodologies i estructures per a models de gestió sostenible. Així els primers passos són:

– Identificar les responsabilitats per a minimitzar l’impacte mediambiental fomentant l’ecoeficiència.

– Configurar nous protocols museogràfics i expositius minimitzant l’empremta ecològica.

– Adscriure’s als reglaments i auditories per a obtenir certificacions estàndards internacionals.

– Pensar sistemes de prevenció.

– Desenvolupar una xarxa col·laborativa i d’economia estudiant amb quin banc es treballa, quins són els proveïdors o el tipus de patrocinis als quals adscriure’s.

És a dir, procurar activar una comunitat responsable amb la reducció de l’empremta de carbó i els residus, capaç de generar projectes de màrqueting i comerç solidari en la proximitat i el Km0, i inserir-s’hi. Una comunitat amb la qual es té la seguretat que els continguts programàtics són útils en l’educació en art contemporani, obrint noves perspectives sobre els corrents internacionals, però treballant amb allò local des de la mediació i les sinergies en la formació tant divulgativa com especialitzada.

Seguint el què va escriure Henrik Skolimowski al prefaci del seu llibre Filosofía viva. La ecofilosofía como un árbol de la vida, editat per Atalanta: «Els estils de vida alternatius no han de representar únicament canvis en la nostra tecnologia, la nostra economia i els nostres hàbits, sinó que també ho han de fer en la nostra moralitat, la nostra racionalitat i el nostre pensament conceptual». Per concloure, entenc que aquest canvi de metabolisme planetari i la sintonia amb els sistemes de l’art internacional han de treballar-se des d’allò local en xarxes obertes compartint tant el coneixement com els recursos.

Aquest text està vinculat a la conferència que Nekane Aramburu va realitzar al Bòlit el 6 de juny de 2019, titulada ‘Les bones pràctiques i la sostenibilitat’. La podeu veure aquí: https://youtu.be/Wl_Th8mUi9M