D’entrada cal / hem de / pensar des de quina posició es treballa amb art, pensar què fem i com ho fem, pensar per a qui ho fem i quin paper juguem en un ecosistema. Un centre d’art treballa des d’una més que necessària percepció del present, entenent que la relació amb l’entorn ha de ser -com a mínim- bidireccional: oferir i rebre, escoltar i dir, plantejar i redefinirl’ara mateix. El centre d’art proposa el seu programa en relació a l’avui, cosa que no vol dir que es desentengui de l’escriptura d’història o que s’oblidi del futur. Al contrari, però aquests conceptes es definiran des de l’actualitat, des de les preocupacions que ens marquen el nostre moment, des d’un desig de comprensió i de definició, si és que el temps que ens ha tocat viure ens ho permet.Cosa complicada quan el nostre present és ple de dubtes i salts temporals.

Un centre d’art escriu el dia a dia i té la capacitat d’investigar i proposar opcions. Les exposicions d’un centre d’art acostumen a assumir una voluntat de risc que difícilment seria acceptable en un museu: el centre d’art es pot equivocar, pot errar el tret però té sentit que sigui així. És des d’aquesta actitud que serà factible ser part del present. I el centre d’art és molt més que les exposicions: una manera d’entendre l’aprenentatge, un desig de contacte, una proposta que demana d’una interacció constant.

Hi ha artistes que no passaran a la història, hi ha temes que moriran ràpidament. Però és possible que aquests artistes que no seguiran siguin aquelles referències que noves generacions necessiten veure; és potser en aquelles idees que avui són importants però demà no tant que l’escriptura política es desenvoluparà. El centre d’art és ara, però és un ara que es dispara endavant i enrere: és des del present del centre d’art que es pot revisar el passat per revisitar el present, és des del centre d’art que és factible plantejar possibles futurs que seran -més endavant- responsabilitat del museu. El centre d’art i el museu són dues institucions que es necessiten, són dues maneres i dues posicions, són una ampliació de vocabulari un per l’altre.

Index Foundation, el centre d’art que dirigeixo a Estocolm, ha funcionat com a fundació dedicada a l’art més de vint anys. Anteriorment, el centre va viure vint anys més com a associació dedicada a la imatge. En total, més de quaranta anys de relació amb la imatge i l’art des d’una posició experimental i amb un desig d’afectació alt. El fet de ser fundació no implica que Index tingui un coixí econòmic ampli sinó que té la capacitat de treballar de manera veloç amb diferents sistemes econòmics. Index és una bona representació del sistema suec per l’art contemporani: el 50% del pressupost general es cobreix a través d’aportacions del ministeri de cultura, la regió i l’ajuntament. La resta és també bàsicament capital públic vinculat a la programació. El fet de ser fundació no vol dir que no tingui una funció pública: al contrari, Index té una funció pública que es mostra en tots els detalls que defineixen el dia a dia del treball en el centre d’art.I en aquesta definició pública apareix també una voluntat internacional.

El context -en temps present- necessita un diàleg ampliat per no tancar-se en un vocabulari limitat. Serà a través d’una idea de contacte internacional que serà factible replantejar el lloc i els seus límits, les formes i les maneres de fer. Index té la voluntat d’oferir aquestes maneres de fer internacionals des del centre d’Estocolm, presentant artistes que puguin establir-se com a referents o com a sistemes per pensar com treballem amb art, per pensar quin tipus de propostes veiem, per ser conscients de com són les exposicions que visitem i què donem per fet sense gairebé ni pensar-hi.

El desig d’un diàleg internacional obre Index a veus que necessiten -també- el diàleg local. Totes les propostes presentades es pensen a partir del present local, a partir de quin tipus d’art s’està produint ara, així com també plantejant una revisió d’allò oblidat en el passat i que hauria de servir-nos per pensar el nostre present en clau internacional. En diverses ocasions, Index ha focalitzat en contextos que havien estat menys atesos des de les grans institucions i un parell d’exemples els trobem en l’interès en l’art conceptual de l’Europa de l’est que va anar apareixent a Index durant la primera dècada del segle XXI o la importància en algunes figures que des d’Index s’han plantejat com a claus per a entendre la situació dels nostres dies: HarumFarocki o Eija-LiisaAhtila han format part del programa d’exposicions i activitats en diverses ocasions.

El desig internacional suposa també que el treball a realitzar amb artistes suecs es plantegi a partir d’una possibilitat d’ampliació física de contextos: les exposicions i activitats s’han de poder “llegir” des d’altres latituds i, en la seva complexitat, han d’incorporar vies d’accés que vagin més enllà de la proximitat. El treball programàtic i conceptual es defineix llavors com un marc en què permetre aquest tipus de situació, on cuidar  les persones visitants significa també pensar que no ens dirigim únicament a un públic local. Per això és important per a Index que les exposicions apareguin en mitjans artístics internacionals facilitant-se així canals de possibles distribucions per a artistes. Un bon exemple el podem trobar amb l’exposició feta amb RoxyFarhat -artista sueca nascuda a Iran- al aparèixer referenciada a una revista com Frieze: el seu treball salta llavors a un altre camp de comunicació. Segueixo amb aquest exemple ja que té diferents elements que ens poden servir per entendre què significa el treball internacional des d’un punt de vista local. Des d’Index s’observa atentament el panorama artístic local per veure quines i quins artistes poden ser els referents d’un futur pròxim. RoxyFarhat porta temps treballant, però no havia tingut una exposició individual important, així que des d’Index vèiem sentit a fer-la en aquest moment. L’exposició presentava el treball videogràfic dels darrers deu anys de RoxyFarhat, una artista que es mou en el camp de la performativitat des d’una posició feminista deconstruint maneres de fer. RoxyFarhat fa vídeo i obra performativa des d’una posició independent, però també ha produït i dirigit videoclips per a grups com TheKnife. Tenim llavors una artista que en el camp musical ha aconseguit tenir una quantitat enorme d’impacte visual i que no ha deixat de ser ella mateixa tot i saltar a una tipologia de producció que s’allunya de l’habitual en art.

Una exposició que presenta deu anys a través d’una tria de vídeos i una sèrie de situacions institucionals que impliquen un qüestionament del treball i la idea del treball al voltant de l’art, una exposició que inclou un programa que també ens serveix per a situar RoxyFarhat en una genealogia. És durant l’exposició amb RoxyFarhat que convidem  Andrea Fraser a fer una xerrada que acabarà sent també una situació performativa. Andrea Fraser -un dels referents de la crítica institucional- parla des de l’exposició de RoxyFarhat de feminisme i acció. I resulta que Andrea Fraser va ser professora de RoxyFarhat i és ara, a Index, que el diàleg entre elles és fa palès. Un lligam intergeneracional, una connexió més enllà del territori, una escriptura d’història des del present i un desig de futur. També per entendre RoxyFarhat i què significa per a Index és interessant veure quines són les exposicions prèvia i posterior: abans d’ella teníem una exposició amb MetteEdvardsen -artista noruega que treballa des de la performativitat i la coreografia- i després, una exposició amb ChrisKraus on presentàvem tota la seva producció videogràfica realitzada a Nova York a finals dels anys vuitanta i principis del noranta. Així doncs, una artista com MetteEdvardsen, que es mou entre la coreografia i l’art (en paral·lel a la seva exposició a Index vam establir una col·laboració amb MDT -el teatre de dansa experimental a Estocolm-  i va ser allà on es va presentar una obra coreogràfica seva), tot combinant dos contextos creatius paral·lels i no sempre coincidents com són l’art contemporani i la dansa contemporània, i després una exposició amb una escriptora que ha revolucionat l’escriptura sobre art i amb art a partir del fracàs de veure que la seva producció visual no era tractada amb el mateix respecte que la que rebien els seus col·legues homes que estaven investigant en el mateix camp i lloc. Des d’Index ens interessa revisar les pel·lícules i vídeos de ChrisKraus ja que creiem que són importants de veure ara. Creiemque haurien de passar a les col·leccions dels museus d’art de la mateixa manera que també ens interessa que la seva obra estigui en contacte amb de RoxyFarhat.

A partir d’aquest exemple -una exposició i els lligams que s’estableixen amb la resta d’exposicions o el mateix model institucional- podem entendre com una programació necessita estar interconnectada per tal  que cada element guanyi pes, al mateix temps que cada element necessita funcionar de manera independent i tindrà no únicament un públic propi sinó també una comunicació i una manera de fer pròpies. És en els detalls que el centre d’art esdevé centre d’art, però els detalls necessiten una estructura i una manera de fer que els faci possibles, i és en el dia a dia que un possible futur s’anirà definint. Un futur -i un present- que pot ser internacional des del centre de la ciutat.

Aquest text està vinculat a la conferència que Martí Manen va realitzar al Bòlit el 5 de juliol de 2019, titulada ‘Context local i esfera internacional’. La podeu veure aquí: https://youtu.be/hcp-bXTBOkY