Sobre les col·leccions d'art contemporani

Josep Manuel Rueda Torres

En primer lloc vull felicitar el Bòlit per recuperar el debat que es va produir fa 10 anys, en el si de la proposta del Consell de les Arts a Girona.

El tema del qual a mi se’m va demanar de parlar era el de col·leccions per raons òbvies: en aquells moments era director del Museu d’Art de Girona i vaig deixar la direcció d’aquest museu, per esdevenir cap dels Serveis de Museus de la Generalitat, càrrec en el qual només vaig estar-hi un any. A banda d’això, la meva vinculació amb diferents museus ha ocupat la major part de la meva trajectòria professional, dels prop de 40 anys de professió, 29 he estat en museus. Per tant, el tema col·leccions m’és proper i conegut.

Tanmateix, les col·leccions d’art contemporani tenen matisos propis, que en teoria poden fer el tema més complex. Evidentment l’art contemporani presenta aspectes singulars. Hi ha unes col·leccions d’art contemporani que responen als criteris convencionals de conservació, però n’hi ha d’altres de difícil conservació. Com pot arribar o formar part d’una col·lecció l’art efímer (plasmació plàstica d’un pensament, d’una realitat fugissera, en un suport difícil de conservar en termes clàssics), les instal·lacions o les performances? Senzillament no es pot. Podem considerar com a col·leccions aquelles creacions que només es poden conservar en format documentació? Aquesta documentació pot ser en paper, en suport imatge o en suport de so o en digital, o uns quants d’aquests combinats. En principi tinc dubtes, perquè el que percebem en aquests formats documentals pot ser només una aproximació fidel a la creació artística, però no és la creació artística en si mateixa. Potser l’avançament de la realitat virtual ho farà possible. Això no es plantejaria quan la creació original de l’artista es fa directament en un format documental. Senzillament el que vull fer veure és que la creació i conservació de col·leccions contemporànies tenen trets específics.

Tanmateix hi ha una reflexió més de fons, quan la creació esdevé patrimoni?, quin és el procés de patrimonialització de l’art contemporani? L’estructura d’aquesta presentació que va ser la base d’un debat més ampli, difícilment permet tractar en profunditat aquest tema i més quan hi ha treballs molt elaborats que ho han fet. No obstant això, sí que podem posar sobre la taula elements a debatre.

Una cosa esdevé patrimoni quan la ciutadania o una part d’ella s’identifica amb aquesta cosa i se la fa seva. No ha de ser la totalitat de la ciutadania, pot ser un sector, pot ser una elit intel·lectual o una elit econòmica que dona al producte x, un valor econòmic, un valor social, un valor cultural o un valor identitari, per tant crea l’interès per posseir-lo, per apropiar-se’l, per fer-se’l seu. Si un segment de la societat o la seva totalitat atorga aquests valors a un element o producte x (no m’atreveixo a anomenar-lo objecte), la conservació esdevindrà important per al col·lectiu, pel grau de representació que aquest li atorga.

Si no hi ha identificació d’una creació plàstica amb tota la societat o una part d’aquesta societat no hi ha patrimoni. Sense societat no hi ha patrimoni. Com es produeix aquesta identificació, quins són els seus mecanismes (quin és el procés de patrimonialització, d’apropiació de l’art contemporani, per part d’un col·lectiu). Això és objecte d’un altre debat, molt interessant i complex. Sempre hem de tenir en compte que el patrimoni és una construcció o una convenció social i/o cultural. Per tant, el que avui considerem patrimoni no té per què tenir la mateixa consideració per a generacions futures, perquè ha deixat de tenir un valor de representació per al col·lectiu.

Voldria recordar que tot art es fa per ser gaudit per l’entorn social i ser reconegut per ell o per una part d’ell. Ningú crea, fora excepcions per suposat desconegudes o poc conegudes, per gaudir només ell mateix de la seva creació. L’art està fet per rebre les mirades de l’entorn, les mirades externes. L’art és social per definició, des dels seus inicis, quan l’home del Paleolític representava en les parets de les coves animals i símbols, fins a l’actualitat.

Per tant, quines seran les col·leccions d’art contemporani, doncs precisament les que han tingut reconeixement més o menys ampli, però reconeixement social, en definitiva. Així doncs, seran aquestes obres les que la societat o una part voldrà conservar per a generacions futures i gaudir de la seva contemplació.

Finalment hi ha un tercer debat (hem parlat fins ara de la formació de la col·lecció contemporània, del procés de patrimonialització). El tercer debat és, qui ha de conservar aquest patrimoni? La resposta sembla evident, qui ha estat creat per fer aquesta funció: el museu. El museu ha de coexistir amb el Centre d’Art Contemporani i és més, hi hauria d’estar estretament lligat i connectat. El Centre d’Art Contemporani ha d’estar dedicat als artistes i al seu procés de creació. La creació s’ha de deslliurar de la despesa de la conservació i de l’exposició. Ha de ser un centre àgil, ha de facilitar la feina a l’artista. Però com es va parlar en el debat i em va fer notar la companya Anna Capella, l’argument no és econòmic sinó de concepte, perquè algú haurà de conservar l’art contemporani, independentment dels costos. És a dir, cada centre ha de tenir la seva funció.

Això aplicat a Girona significa que el futur Museu d’art contemporani haurà de tenir una necessària relació i connexió amb el Bòlit.

He intentat sintetitzar en poques paraules, concretament en dues pàgines, conceptes certament complexos. Espero haver-ho aconseguit. Si més no moltes gràcies a l’organització per permetre’m intervenir en el debat i espero que les meves aportacions hagin donat elements de reflexió a tenir en compte.

Aquest text està vinculat a la taula rodona «Què has fet, Bòlit?» que es va fer el 29 de novembre de 2018 i podeu veure aquí: https://youtu.be/hv7j3gTkLMQ

Centres d'art a la Catalunya dels dos mil Cèlia del Diego

Centres d'art contemporani com a espais educatius incòmodes Megan Descayre

Josep Manuel Rueda Torres

Josep Manuel Rueda és llicenciat en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona i especialitzat en Arqueologia. Va ser nomenat Doctor Cum Laude per la Universitat de Girona. Va ser president de l’Associació de Museòlegs de Girona i director del Museu d’Art de Girona, del Museu Etnològic del Montseny i del Museu d’Arqueologia de Catalunya. Actualment dirigeix l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural.

About contemporary art collections

First of all I would like to congratulate Bòlit for reviving the debate that took place ten years ago regarding the proposal of the Arts Council in Girona.

The topic on which I have been asked to write is that of collections, for obvious reasons: at that time I was the Director of the Girona Art Museum, a post I left in order to become Head of Museum Services of the Government of Catalonia, a position which I held for a year. Moreover, my involvement with museums has taken up 29 years of my 40-year career, so the topic of collections is a familiar one to me.

Nevertheless, contemporary art collections have their own nuances which in theory might make the issue more complex. Clearly, contemporary art possesses unique aspects. Some contemporary art collections meet conventional criteria for preservation, while others are difficult to preserve. How can ephemeral art (the plastic incarnation of a thought, of a fleeting reality, expressed through a medium difficult to preserve in classic terms), installations or performances end up forming part of a collection? It is simply not possible. Can collections only comprise creations that can be preserved in a documented format? This format might be paper, an image, a sound file, a digital medium or a combination of them. I have my doubts, since what we perceive in these documented formats might only constitute a faithful reproduction of artistic creation rather than artistic creation itself. Perhaps developments in virtual reality will alter this state of affairs. This issue does not arise when the artist’s original creation is directly produced in a documented format. What I am trying to convey is that the creation and preservation of contemporary collections has specific characteristics.

There are also more fundamental reflections. When does creation become heritage? What is involved in the heritagisation process of contemporary art? This presentation, which formed the basis of a broader debate, does not offer an in-depth analysis of the issue, which has been carried out in other much more detailed studies, but rather it aims to offer elements for discussion.

Something becomes heritage when citizens identify with this something and make it their own. It does necessarily need to be embraced by citizens as a whole; it may be one sector, an intellectual elite or an economic elite that attaches an economic value, a social value, a cultural value or an identity-based value to a certain product, thus creating the interest in possessing it, in appropriating it, in making it one’s own. If part or all of society attaches these values to an element or product (I prefer to avoid the term “object”), its preservation will become important for the collective, according to the degree of representation attached to it.

If society as a whole or part of society does not identify with a plastic creation, it cannot constitute heritage. Without society there is no heritage. How does this identification come about? What are its mechanisms (the process of heritagisation, the appropriation of contemporary art by a collective)? This is the subject of another very interesting and complex debate. We must always bear in mind that heritage is a social and/or cultural construct or convention. Future generations may view this heritage differently since it may lose its value of representation for the collective

I would like to point out that all art is created in order to be enjoyed by society and to be recognised by it, or by part of it. Nobody creates (give or take a few unknown or barely known exceptions) purely for their own enjoyment of the creation. Art is created to be looked at by society, to attract external gazes. Art is social by definition; this has been so since its very origins, from when Palaeolithic man drew animals and symbols on cave walls, right up to the present day.

Contemporary art collections will therefore comprise works that have gained a certain amount of social recognition. These are the works that society or part of society will wish to enjoy looking at and to preserve for future generations.

There is one more debate (so far we have discussed the shaping of the contemporary collection and the heritagisation process). This third debate centres on who must preserve this heritage. The answer seems obvious: the entity that has been created to fulfil this function, namely the museum. The museum and the contemporary art centre must not only coexist but must also be closely connected. The contemporary art centre must be devoted to artists and to their creative process. Creation itself must be released from the burden of preservation and exhibition. It must be an agile centre that facilitates the artist’s work. However, as we discussed in the debate, and as my colleague Anna Capella pointed out, the argument is not economic but rather a concept-related one, since somebody must preserve contemporary art regardless of the costs. As such, each centre must have its function.

In the case of Girona it means that the future Museum of Contemporary Art must necessarily have a relationship and connection with Bòlit.

I have tried to sum up some complex issues in a few words, in two pages to be exact. I hope I have managed it. Whatever the case, I would like to thank the organisation for inviting me to take part in the debate and I hope that my contribution has highlighted elements worthy of reflection.