Un centre d’art escriu el dia a dia i té la capacitat d’investigar i proposar opcions. Les exposicions d’un centre d’art acostumen a assumir una voluntat de risc que difícilment seria acceptable en un museu: el centre d’art es pot equivocar, pot errar el tret però té sentit que sigui així. És des d’aquesta actitud que serà factible ser part del present. I el centre d’art és molt més que les exposicions: una manera d’entendre l’aprenentatge, un desig de contacte, una proposta que demana d’una interacció constant.

Entenc una regularització de criteris i sistemes de funcionament en la gestió dels treballadors de la cultura enfocada en dos aspectes bàsics: la normalització de funcionaments ètics respecte del sistema de l'Art i la responsabilitat de les institucions culturals en el marc d'una situació planetària al límit. L'escalfament global, l'esgotament dels recursos naturals i la pèrdua de la biodiversitat vinculada així mateix a l'extinció de la biodiversitat cultural, afecten les institucions culturals i molt poques han pres mesures.

A partir de la seva experiència en la direcció del programa de públics de la TATE i a la Fundació Miró, on ha impulsat la renovació del projecte educatiu, Daniel ens parlarà sobre la necessària funció educativa i de foment de públics dels museus i centres d'art públics.