Parlaré sobre un cas, el centre de producció de Tabakalera. Com a centre internacional de cultura contemporània que és, Tabakalera afronta la reobertura l’any 2015 amb molts reptes. La ciutadania i el país n’esperaven la reobertura des de feia cinc anys. No només la ciutadania sinó també la comunitat artística, i a més, a un nivell més institucional, Tabakalera reneix per ésser una icona de la cultura i de la creació al País Basc. La seva reorientació recent cap a les fàbriques de creació, combinada amb la inclusió de noves disciplines com ara el disseny o la gastronomia, converteixen Tabakalera en un espai més pioner i més ambiciós del que ja era durant els seus inicis.

Tabakalera és un edifici que té a l’interior projectes culturals de diverses tipologies, dimensions i característiques. Sota un mateix sostre, hi conviuen institucions culturals públiques i privades, petites iniciatives culturals comercials i no comercials i serveis d’hostaleria com ara un bar, una cafeteria, un restaurant o un hotel.

Així, Tabakalera és un model innovador des del naixement, un model en el qual la posada en marxa i el funcionament depenen en gran part de la gestió i de la forma com es comunica i se socialitza.

De manera que quan l’any 2014 vàrem començar a pensar un centre de cultura contemporània es va pensar en tres temps: passat, present i futur. Detectar necessitats, carències, excessos, possibilitats, desitjos, aspiracions i ambicions. Mapatge de la rodalia, mapatge de llarga distància. Un busseig a escala de barri va ser necessari, i no després de l’obertura, sinó abans de tot. Prendre el pols del barri era primordial. Sant Sebastià és una ciutat petita en la qual hi ha una important tradició associativa i el barri d’Egia, en el qual se situa Tabakalera, no n’és una excepció.

La irrupció de Tabakalera, com era d’esperar, havia de ser causa d’incertesa. Després de la clausura de la fàbrica com a esclau industrial, el barri acull l’equipament cultural i artístic des d’un desig de veure reflectides les inquietuds culturals i socials de diversos tarannàs i, sense ànims d’aprofundir en el conegut discurs de la recepció de l’art contemporani entre el públic general, l’arribada va ser emocionant alhora que recelosa. Això ha estat clau per a l’esdevenir del projecte cultural.

A finals dels anys noranta, l’edifici va començar a ser un equipament cultural i després de diversos projectes artístics i culturals, va tancar les portes durant cinc anys per afrontar un procés de reforma integral com a edifici, però també amb la finalitat de donar la benvinguda a una institució cultural renovada. La reobertura de l’edifici va suposar també una reobertura de la ciutat a un nou model de centre cultural i d’art contemporani. Sens dubte, a un nou equipament com Tabakalera, el va acompanyar el pes de les expectatives de la ciutadania.

En tant en quant, des del nostre perfil d’arranjadors de l’edifici, vetllem pel seu funcionament, però des del nostre altre perfil de programadors, generem també el nostre propi projecte artístic i cultural. Així, després d’aquests cinc últims anys, avui podem dir que el mateix equip de Tabakalera des dels seus diferents departaments ha aconseguit habitar tots els espais d’un edifici de 37.000 metres quadrats i que els seus habitants hi poden conviure, buscant sempre l’equilibri i l’harmonia entre els programes que tots generem.

El nostre equip també és l’encarregat d’elaborar un programa que compleixi la nostra missió: donar suport a les pràctiques artístiques contemporànies i socialitzar-les. Per això generem un programa d’exposicions, un altre de cinema, un altre d’activitats públiques travessat per una línia editorial i activem un centre de producció d’art. I sense oblidar la mediació que desenvolupem per a les diferents audiències i públics.

Compartir les línies programàtiques entre els diferents departaments és una constant tasca de teixir i imbricar projectes. És un objectiu que perseguim. Resulta clau buscar zones de contacte entre diferents propostes, així, una exposició que dona suport a les noves produccions que poden gestar-se al centre de producció durant una residència o les activitats paral·leles d’una exposició poden formar part de la línia editorial bianual que nodreix els programes públics.

Això reafirma el desig d’enfortir el centre de producció estimulant i potenciant la creació artística per facilitar la professionalització i, consegüentment, el reconeixement del sector artístic i cultural.

Tenint en compte la nostra projecció internacional, l’ambició d’oferir serveis tant a artistes locals com internacionals per situar Tabakalera a la xarxa internacional de producció d’art és essencial. I per això: dissenyem i impulsem un programa internacional de residències, cedim espais per al desenvolupament de projectes multidisciplinaris, prestem equipament tècnic i oferim formació contínua.

Per donar forma a aquest centre de producció, el passat de Sant Sebastià ve marcat indubtablement per l’experiència d’Arteleku. Un projecte que durant més de dues dècades va ser un espai per a la creació, el pensament i l’experimentació. Encara que va ser sobretot un referent per a agents actius en aquell moment, tant en l’àmbit nacional com internacional, i possibilitador de molts projectes, trobades i tallers que han marcat l’esdevenir de la història de l’art basc contemporani.

Tabakalera venia a renovar les forces i recursos per a la creació, però amb el repte d’adequar-se a un altre moment, a un altre context i unes altres contingències. D’aquesta manera, vàrem iniciar una exploració per tal de sondejar el territori i detectar quines eren les seves necessitats, volent escoltar la comunitat artística. Essent continuistes amb el que ja havia funcionat i adaptant-ho a les nostres possibilitats, vam dissenyar un conjunt d’espais, recursos i prestacions per contribuir a la professionalització de l’artista. Aquest va ser, és i serà el nostre principal motor. Generar art i discurs des de la mateixa praxi artística.

La gradual atomització d’Arteleku va portar amb si mateixa una reflexió entorn del futur de les diferents maneres de donar suport a la creació contemporània al País Basc. Una reflexió que va permetre assentar noves bases per acompanyar artistes i agents actius en els seus treballs i trajectòries. Així, per exemple, a Sant Sebastià es va donar Kalostra, un efímer lliurament d’una iniciativa per perllongar la formació d’artistes més enllà de l’acadèmia. Un model que va durar massa poc degut a causes alienes a la voluntat d’aquells que el van posar en marxa, però que va suposar un nou model pedagògic en les pràctiques artístiques.

Des de Tabakalera hem volgut donar suport als processos, els acompanyaments i no tant el retorn que els residents puguin deure a la institució. Ens sembla que generar espais de trobada entre col·legues del sector, que propicien moments de convivència, són també elements clau per consolidar projectes i donar qualitat a les trajectòries dels residents.

Espai, temps i mitjans. Espai per expandir, desplegar i compartir pensament, idees i desitjos. Temps per a la pausa, per a l’espai en blanc, per tornar a pensar i provar nous mètodes o refermar aquells que ja estenen. Mitjans per a l’autonomia i l’expansió creativa. 

El retorn a la institució per part dels residents ha estat debatut internament i encara continua essent motiu de discrepància. Essent una institució pràcticament jove, amb només cinc convocatòries a l’esquena, l’afany de millorar les condicions a través de l’escolta a residents i també a través de la interpretació de sol·licituds rebudes, sempre ha estat una constant en el nostre procés de millora.

La nostra aspiració continua essent donar suport a les trajectòries, però com fer visible i socialitzar els processos de creació als quals donem suport des de Tabakalera? Determinar de manera apriorística la recepció que un centre de producció artística pot tenir per part de la ciutadania resulta difícil de pronosticar, per no dir impossible, només per mitjà del sistema d’assaig/error pot apropar-se a fórmules vàlides. En aquest punt és potser on ens resulta més complex de trobar aquestes fórmules que legitimin Tabakalera com a icona de la creació artística.

Des de les jornades d’estudis oberts, convidar professionals del sector studio visits o convidar altres artistes perquè facin acompanyaments a residents, creiem que són maneres d’obrir aquests processos artístics tant a la comunitat artística com a la ciutadania, tal vegada no tan familiaritzada amb l’àmbit de l’art que es crea a temps real.

Per tot això, considerem essencial el context, el terreny de l’acció. Ésser part de. “Ésser part de” resulta bàsic per poder accionar i posar en marxa mesures i posar a disposició possibilitats, una pertinença al context resulta clau per agafar embranzida en un projecte tan jove com Tabakalera.

En aquest punt, no podem obviar que la resposta no sempre és com s’imaginava o es desitjava i és aquí on hem d’afrontar els nous reptes. Hi ha devolucions inesperades que hem d’acceptar i a les quals hem de donar un nou format. Sí, el múscul local està en forma, però també és important que l’allò local sigui internacional i la projecció cap a l’exterior ens concerneix, ens afecta, i molt, en el moment de dissenyar els dispositius. Aquest és potser un dels principis actius d’un centre de producció d’art que té un contacte continu amb els seus creadors i els seus visitants: el de continuar provant nous models reinventant-se plegats. Essent part de.

Aquest text està vinculat a la conferència que Ane Agirre va realitzar al Bòlit el 12 d’abril del 2019, titulada ‘Colze a colze amb els artistes’. La podeu veure aquí: https://youtu.be/VhfeK0h2qgM