La dependència econòmica de l’illa respecte al turisme més agressiu va iniciar-se a tot Espanya durant el govern franquista. Als cinquanta, es va dissenyar l’apertura internacional del país per tal de revifar-lo econòmicament, es va convidar personatges com Eva Perón a fer una ruta pel país perquè alabessin les grans qualitats de la nació i es va devaluar la pesseta. Va ser en aquest punt que el turisme a l’Estat va convertir-se en un element simbòlic tant per als turistes com per als ciutadans. Per al turisme, Espanya fou el lloc ideal per estiuejar: barat, amb platges, bon clima, tranquil i amb molt potencial geogràfic. Per als ciutadans, el turisme fou el símbol de l’apertura al món, una forma de trencar amb les tradicions i veure altres realitats, però també es va convertir en una necessitat econòmica dependent, que va transformar el territori, la identitat i les relacions amb els símbols que representaven cada espai.

No obstant això, les formes a les quals ha derivat la societat i el turisme com a forma de “descans” poc tenen a veure amb la seva forma original. La formulació del turisme ha derivat únicament i exclusivament en l’economia com a motor principal d’avaluació respecte a la forma que tenim de mostrar-nos al món i ha tingut diverses repercussions en l’àmbit territorial, que són mostrades en aquest projecte.

El projecte analitza i retrata la noció de turisme des dels ciutadans com a herència política d’internacionalització del franquisme, i com afecta les estructures territorials (per ex. ocupant espais públics o convertint localitats en ciutats dormitori), de convivència, els símbols d’identitat (re)definida (com el castell d’Alaró o els souvenirs com a elements iconogràfics), per tal de convertir les dades recopilades en propostes simbòliques que (re)tornen l’espai públic i la identitat com a forma lligada a les tradicions històriques del context.

Actualment, el turisme s’ha convertit en molts contextos (gairebé en tots, podríem dir), per la implantació de les formes neoliberals del capital econòmic, en una forma de necessitat respecte a la supervivència dels territoris. Existeixen localitats, com és el cas de Magaluf (Mallorca), destinades únicament als turistes, a les festes, la diversió, l’alcohol i el sexe com a motor promocional per ocupar els espais hotelers de la localitat. Fins i tot, per molt semblant que pugui semblar, es fan convenis entre espais de diversió i grups de turistes contractants, que inclouen dietes, allotjament o assegurances “antiviolació”, les quals preveuen que les dones puguin avortar dins el territori de forma legal.

Tot i així, aquest tema, que sembla ser el símptoma d’una forma d’entendre el context des d’una perspectiva que poc pensa en allò social, conforma territoris de dependència econòmica i d’una aparent no-sortida, i assumeix estructures com a formes de vida úniques. Aquesta acceptació d’estructures es posa en pràctica a partir de l’acceptació del turisme com a forma vital i única de supervivència, i enfronta altres punts de vista ciutadans que reclamen una altra forma de supervivència més propera a la qualitat del teixit social que a la dependència econòmica del context implantat des de la política. Malgrat que Mallorca, en l’actualitat, poc té a veure amb una Mallorca que pretén lluitar per la seva identitat, història i espais... A causa de la crisi global, els habitants de l’illa veuen el turisme com una amenaça, però de la qual depenen resignats.