La ciutat i el territori com a laboratori de creació dels artistes residents
Adonay Bermudez
Tots som turistes i els artistes no ho són menys. Ells viatgen i es deixen impressionar pel territori que visiten, reclamant estímuls i buscant el marxandatge per emportar-se a casa una vegada la (con)vivència ha acabat. Davant del turista comú que anhela l’imant per col·locar-lo a la nevera o la postal del típic monument, l’artista procura concebre el seu propi marxandatge —que no és sinó l’obra d’art en si, forjada durant la seva estada— vist des del prisma de l’objecte (posant-lo en cursiva).
L’objecte és la representació d’un espai, allò que el defineix; però, alhora, és la justificació d’haver viatjat (i experimentat) un nou territori. I al final, l’obra d’art acaba concentrant la idiosincràsia del lloc.
Ja Estrella de Diego afirmava: “Està clar que els viatges programats estan íntimament lligats a la mateixa estructura de poder de la societat dominant: el sistema ens diu com hem de viatjar, què hem de sentir i quina cara hem de posar mentre ho estem sentint” (Rincones de postales, Ed. Cátedra). Però l’artista escapa d’aquesta equació; ell és el que s’autodicta com viatjar, què ha de sentir i quina cara ha de posar. L’artista té el poder de compondre una visió diferent o de reafirmar l’establerta; és capaç d’apropiar-se del territori, d’aportar un canvi o de registrar o documentar una sèrie de fets generats a l’espai. “La llibertat pot anar fins on arribi la intuïció de l’artista”, va dir Kandinsky (De lo espiritual en el arte. Ed. Paidós). Tot i que parteix amb els mateixos estímuls preestablerts abans d’emprendre el viatge i té com a objectiu la creació de l’objecte (una altra vegada, posem-ho en cursiva), no se’l pot qualificar com un turista més; ell té llibertat, ell té intuïció. I el nou territori per explorar es converteix en el laboratori on trobar la intuïció.
